CRONICA CONTADA PEL COSÍ D'EN SERRALLONGA

*
“Crònica de la gelosia que vers el Montseny sentí lo famós bandoler don Joan de Serrallonga, contat per lo seu cosí, en Miquel Pallarès i Sala, veí de Viladrau.”
*
Transcripció i normalització de la grafia per Eduard Pasqual, professor d’Història Moderna a l’Universitat de Bellaterra, descobridor del manuscrit mentre preparava la seva tesi sobre els bandolers del XVII.

*
De los fets que avui mateix, vint-i-dos de setembre de mil sis cents trenta-tres, un servidor, Miquel Pallarès i Sala, crestià i veí de la parròquia de Viladrau, ha viscut i escoltat, en dóna fe per a que en lo futur hom pugui judicar lo que aquí es narra i d’aqueixos fets se’n tregui alguna ensenyança per a lo nostre poble. Que així sia.
.
Estant, doncs, un servidor a la seva casa pairal de Viladrau, enllitat per un fort dolor a la cama esquerra, aquest matí de setembre, cap a les deu, s’han sentit uns forts trucs a la porta de casa. Com que vivo sol i lo mal era ben penós no m’he mogut del catre i abans que em pogués tornar a tombar els pics s’han repetit.
L’enfadós visitant no devia saber del meu mal, puix que hi ha tornat per tercera vegada, i ja m’anava a llevar quan un nou cop, molt més estruendós i esfereïdor que el d’abans, m’ha fet veure que lo home o la bèstia havia entrat a ma casa per la força.
.
Espantat, he temut que fos algun lladre agosarat dels molts que hi ha per esta comarca, i m’he decidit a amagar sota lo llit, més, llavonses, he vist com s’obria lentament la porta de la cambra i abans que jo fes res ha aparegut en lo llindar, un homo alt i brut que, en lo primer, no he conegut i després me n’he adonat que era lo meu cosí, en Joan Sala de can Serrallonga, al que feia temps que no veia. Com que só bon crestià i los parents són los parents, encara que en Joan sigui el bandoler més famós de Catalunya, l’he fet passar cap a dins, car se’l veia moll i fatigat, i he deixat que s’assegués damunt el catre.
Li he demanat que em perdonés per no haver-lo obert de pressa, més ell no semblava fer-me cas i no deia re de re, ben serio, fins que los primers mots que ha dit han estat:
.
Miquel, ets l’únic parent en qui puc confiar; et demano que m’escoltis ja que tal vegada sigui aquest lo darrer cop que vinc a Viladrau, i no voldria morir sense treure’m del damunt una malura aquí en lo cor que no em deixa viure, i sé que tu, homo savi, ho entendràs”.
.
Han estat tan terribles les paraules seves i m’he quedat tant sorprès de sentir-lo parlar així que no he gosat dir res i amb un sol cop de cap li he fet avinent que sí, que me l’escoltava i m’he quedat a l’espera d’oir-lo, estranyat pel seu posat i pensant que era ben raro que després de tants anys de no veure’ns ara es presentés així davant meu, sense més explicació que la que acabo de referir, i sense ni demanar per mon estat actual. He pres, doncs, seient al costat seu i he deixat que s’expliqués sense interrupcions molestoses.
.
M’ha començat explicant, tot i que jo ja en sabia alguna cosa per dites que corren per lo poble, que d’alguns mesos ençà viu amistançat amb una tal Joana, viuda d’un forner de l’Empordà, i de la que n’espera un fill - que lo bon Déu els perdoni! -
M’ha contat que la seva quadrilla està desfeta i s’amaguen junts la tal Joana i ell des de lo passat estiu, en què s’hostatjaren prop del Canigó.
.
“Fou allà, Miquel”-, ha continuat ell, -“que vaig començar a sentir enyorança de la meva terra i, tot i sapiguent los perills a que m’exposava, vam tornar cap aquí passant per Girona i Olot, i ja érem, després de quinze dies de camí, a l’altura d’Espinelves que ella m’ha confessat que estava prenyada.
Jo em so posat content i li he dit que lo millor fora portar-la al santuari de Sant Segimon del Montseny, on lo frare en Jaume em coneix i també els altres ermitans, i ara és allí”
.
Ha callat, després de dir aquestes paraules, i m’ha mirat per primer cop als ulls i tot d’una m’ha agafat per els espatlles i - que Déu em perdoni -,
he hagut de sentir que em deia:
.
“La Joana està enamorada del Montseny! ”
.
M’he fet lo senyal de la creu tement que m’estava dient una blasfèmia, més ell, mig ploriquejant, ha continuat:
.
“No, Miquel, no ho està dels ermitans, d’açò n’estic ben segur, sinó del cim.
Estic gelós, molt gelós i no sé què fer…no sé què fer…”
.
Anava repetint açò darrer amb un aire tan llastimós que m’ha fet pena, i llavors m’ho ha acabat de contar. La Joana, es veu, fa dies que no menja ni parla i només té ulls per lo bosc, surt a passejar sola, s’està llargues estones mirant cap al vessant que dóna a Vic i l’altre dia que fou el primer que hi va haver boira, aquest any, fins i tot es va perdre pel camí de l’Obra Nova.
.
“Ja m’ho deia ma mare: El Montseny fa perdre el seny de les dones prenyades; i pensar que vaig ser jo qui la hi vai menar! ”, ha acabat dient.
S’ha estat un rato callat, mirant cap a la finestra d’on es veu precissament la muntanya de la que ell se’n sent gelós, i jo em só imaginat l’escena, la Joana encisada per aquells paratges, enduta per lo misteriós silenci dels cims, per la callada música de los arbres, de la vista...
.
Llavors he parlat a lo meu cosí, i açò li he dit:
.
“Joan, no t’has de preocupar més; ella no n’està pas de la muntanya, estigues-ne ben segur. Es comporta així perquè l’espera de lo vostre fill la fa ser més callada”.
.
No sé pas com ha pogut fer cas de les paraules d’un conco com jo, més, mentre jo anava parlant, intentant reconfortar-lo com bonament he pogut, he notat que es posava més dret en el seient i deixava de mirar cap a fora. Jo no tinc experiència amb les dones, més conec lo Montseny i la muntanya no fa enfollir, més sí estimar d’una forma especial. No li he dit açò exactament, per no desenfrenar més los gelos seus, mes he vist com se n’anava ben convençut i m’ha promès que tornaria i em premiaria abundosament pel reconfort donat.(*)
.
He vist com s’allunyava de la casa, caminant molt de pressa de cara als cims, i, per un moment - que Déu em perdoni altra vegada - he pensat que, tal vegada, qui ha perdut el seny sigui ell i qui sap si a la muntanya el recuperarà.
.
M’he fet lo senyal de la creu i me n’he tornat al catre, pensant que,
al cap i a la fi, la muntanya té tants secrets que ninú no els ha de saber tots.
I aquí em teniu, en aquest vespre de setembre, inici de la tardor, escrivint açò
i donant-ne fe.
*
Signatura de Miquel Pallarés i Sala.
*
.
(*) Els dos parents, pel que es pot saber, ja no es tornarien a veure mai més.
En Serrallonga i la Joana foren capturats prop de Santa coloma de Farners trenta-vuit dies després que Miquel Pallarés escrivís aquesta breu crònica. No se sap perquè la parella abandonà el seu refugi de Sant Segimon, on estaven segurs, per anar cap a la comarca de la Selva.

carles