Dosrius, escenari d'una superproducció sobre la vida de Joan de Serrallonga
09.11.2007 09.09 h
El municipi acollirà part del rodatge d'aquest film, que compta amb el guió del mataroní Manel Bonany i que emetrà TV3 i TVE en dos capítols El municipi de Dosrius acollirà, amb dates encara per determinar, part del rodatge d'una superproducció de dos capítols dedicats a la vida del bandoler Joan de Serrallonga. El film, produït per Televisió de Catalunya, Televisió Espanyola i la productora barcelonina Oberon, compta amb el guió del mataroní Manel Bonany
JOAN DE SERRALLONGA
10 12 2007
Joan de Serrallonga es deia així perquè el mas de la seva dona es diu Serrallonga del Querós. Serrallonga es va fer bandoler i se’n va anar del país i va deixar a la seva dona al poble. Se’n va anar per l’Alt l’Empordà i es va trobar a una noia que es deia Joana Massisa, tenia 19 anys i es van fer nuvis. Va morir executat a Barcelona . El seu nom de veritat era Joan Serra Ferrer. Va viure a les muntanyes del Montseny i a la serra de les Guilleries.Ben aviat podrem veure a TV3 una sèrie amb la seva història. És una sèrie de 2 capítols de 90 minuts es roden a Santa Pau,Barcelona i Collsacabra. El seu director és Esteve Rovira de “El cor de la ciutat”.
TV-3 coproducirá una miniserie sobre Serrallonga
1. • La recreación de la vida del legendario bandolero catalán se estrenará en el 2008
. Foto: OBERÓN CINEMATIGRÁFICA" type="#_x0000_t75">
Imagen promocional de la miniserie Serrallonga. Foto: OBERÓN CINEMATIGRÁFICA
X. H.BARCELONA
Televisió de Catalunya (TVC) y Oberon Cinematogràfica coproducirán una ambiciosa miniserie de dos capítulos sobre la vida y las andanzas del legendario bandolero catalán Joan Sala, alias Serrallonga. Dirigida por Esteve Rovira, la obra cuenta con un presupuesto inicial de cuatro millones de euros, aunque aún está abierto a que otras empresas entren en la financiación. La previsión es que se comience a grabar en septiembre del 2007 para que se pueda estrenar en TV-3 en la primavera del 2008.Serrallonga reconstruirá la vida del bandolero más famoso de Catalunya, que vivió en el siglo XVII y cuya leyenda se construyó a través de canciones, aucas y escritos que hablan de un personaje de origen humilde que acabó siendo despiadado e indomable en la ayuda a los más pobres. Perseguido durante años en la comarca de Les Guilleries por el Ejército de Felipe IV, fue atrapado y condenado a muerte, y ajusticiado, en 1634 en la plaza del Rei de Barcelona. "Lo único cierto que tenemos de él es el juicio, las torturas y la muerte, pero reconstruiremos sus aventuras a través de la documentación existente y el imaginario popular", explicó ayer Esteve Rovira, director e impulsor del proyecto.La producción explicará en dos capítulos de 80 minutos cómo se forjó el mito del bandolero desde muy joven, y también su inevitable caída. Serrallonga se rodará en escenarios naturales de la comarca de Osona y el parque de Les Guilleries, y también en Barcelona. Los responsables de la producción anuncian que, a falta de concluir el casting, la miniserie contará con "personajes protagonistas no muy conocidos". La idea es que los actores más consagrados y populares den vida a los personajes secundarios.La miniserie se iniciará cuando Serrallonga tenía 10 años y asiste al parto de su madre, en la que esta pierde la vida. Narrará cómo el bandolero se vio involucrado en una muerte accidental, que le obligó a refugiarse en las montañas y a colocarse al margen de la ley, en una época de gran dureza para el pueblo humilde, esclavizado por el hambre y oprimido por el feudalismo.
CARLES
martes, 15 de julio de 2008
CRONICA CONTADA PEL COSÍ D'EN SERRALLONGA
*
“Crònica de la gelosia que vers el Montseny sentí lo famós bandoler don Joan de Serrallonga, contat per lo seu cosí, en Miquel Pallarès i Sala, veí de Viladrau.”
*
Transcripció i normalització de la grafia per Eduard Pasqual, professor d’Història Moderna a l’Universitat de Bellaterra, descobridor del manuscrit mentre preparava la seva tesi sobre els bandolers del XVII.
*
De los fets que avui mateix, vint-i-dos de setembre de mil sis cents trenta-tres, un servidor, Miquel Pallarès i Sala, crestià i veí de la parròquia de Viladrau, ha viscut i escoltat, en dóna fe per a que en lo futur hom pugui judicar lo que aquí es narra i d’aqueixos fets se’n tregui alguna ensenyança per a lo nostre poble. Que així sia.
.
Estant, doncs, un servidor a la seva casa pairal de Viladrau, enllitat per un fort dolor a la cama esquerra, aquest matí de setembre, cap a les deu, s’han sentit uns forts trucs a la porta de casa. Com que vivo sol i lo mal era ben penós no m’he mogut del catre i abans que em pogués tornar a tombar els pics s’han repetit.
L’enfadós visitant no devia saber del meu mal, puix que hi ha tornat per tercera vegada, i ja m’anava a llevar quan un nou cop, molt més estruendós i esfereïdor que el d’abans, m’ha fet veure que lo home o la bèstia havia entrat a ma casa per la força.
.
Espantat, he temut que fos algun lladre agosarat dels molts que hi ha per esta comarca, i m’he decidit a amagar sota lo llit, més, llavonses, he vist com s’obria lentament la porta de la cambra i abans que jo fes res ha aparegut en lo llindar, un homo alt i brut que, en lo primer, no he conegut i després me n’he adonat que era lo meu cosí, en Joan Sala de can Serrallonga, al que feia temps que no veia. Com que só bon crestià i los parents són los parents, encara que en Joan sigui el bandoler més famós de Catalunya, l’he fet passar cap a dins, car se’l veia moll i fatigat, i he deixat que s’assegués damunt el catre.
Li he demanat que em perdonés per no haver-lo obert de pressa, més ell no semblava fer-me cas i no deia re de re, ben serio, fins que los primers mots que ha dit han estat:
.
Miquel, ets l’únic parent en qui puc confiar; et demano que m’escoltis ja que tal vegada sigui aquest lo darrer cop que vinc a Viladrau, i no voldria morir sense treure’m del damunt una malura aquí en lo cor que no em deixa viure, i sé que tu, homo savi, ho entendràs”.
.
Han estat tan terribles les paraules seves i m’he quedat tant sorprès de sentir-lo parlar així que no he gosat dir res i amb un sol cop de cap li he fet avinent que sí, que me l’escoltava i m’he quedat a l’espera d’oir-lo, estranyat pel seu posat i pensant que era ben raro que després de tants anys de no veure’ns ara es presentés així davant meu, sense més explicació que la que acabo de referir, i sense ni demanar per mon estat actual. He pres, doncs, seient al costat seu i he deixat que s’expliqués sense interrupcions molestoses.
.
M’ha començat explicant, tot i que jo ja en sabia alguna cosa per dites que corren per lo poble, que d’alguns mesos ençà viu amistançat amb una tal Joana, viuda d’un forner de l’Empordà, i de la que n’espera un fill - que lo bon Déu els perdoni! -
M’ha contat que la seva quadrilla està desfeta i s’amaguen junts la tal Joana i ell des de lo passat estiu, en què s’hostatjaren prop del Canigó.
.
“Fou allà, Miquel”-, ha continuat ell, -“que vaig començar a sentir enyorança de la meva terra i, tot i sapiguent los perills a que m’exposava, vam tornar cap aquí passant per Girona i Olot, i ja érem, després de quinze dies de camí, a l’altura d’Espinelves que ella m’ha confessat que estava prenyada.
Jo em so posat content i li he dit que lo millor fora portar-la al santuari de Sant Segimon del Montseny, on lo frare en Jaume em coneix i també els altres ermitans, i ara és allí”
.
Ha callat, després de dir aquestes paraules, i m’ha mirat per primer cop als ulls i tot d’una m’ha agafat per els espatlles i - que Déu em perdoni -,
he hagut de sentir que em deia:
.
“La Joana està enamorada del Montseny! ”
.
M’he fet lo senyal de la creu tement que m’estava dient una blasfèmia, més ell, mig ploriquejant, ha continuat:
.
“No, Miquel, no ho està dels ermitans, d’açò n’estic ben segur, sinó del cim.
Estic gelós, molt gelós i no sé què fer…no sé què fer…”
.
Anava repetint açò darrer amb un aire tan llastimós que m’ha fet pena, i llavors m’ho ha acabat de contar. La Joana, es veu, fa dies que no menja ni parla i només té ulls per lo bosc, surt a passejar sola, s’està llargues estones mirant cap al vessant que dóna a Vic i l’altre dia que fou el primer que hi va haver boira, aquest any, fins i tot es va perdre pel camí de l’Obra Nova.
.
“Ja m’ho deia ma mare: El Montseny fa perdre el seny de les dones prenyades; i pensar que vaig ser jo qui la hi vai menar! ”, ha acabat dient.
S’ha estat un rato callat, mirant cap a la finestra d’on es veu precissament la muntanya de la que ell se’n sent gelós, i jo em só imaginat l’escena, la Joana encisada per aquells paratges, enduta per lo misteriós silenci dels cims, per la callada música de los arbres, de la vista...
.
Llavors he parlat a lo meu cosí, i açò li he dit:
.
“Joan, no t’has de preocupar més; ella no n’està pas de la muntanya, estigues-ne ben segur. Es comporta així perquè l’espera de lo vostre fill la fa ser més callada”.
.
No sé pas com ha pogut fer cas de les paraules d’un conco com jo, més, mentre jo anava parlant, intentant reconfortar-lo com bonament he pogut, he notat que es posava més dret en el seient i deixava de mirar cap a fora. Jo no tinc experiència amb les dones, més conec lo Montseny i la muntanya no fa enfollir, més sí estimar d’una forma especial. No li he dit açò exactament, per no desenfrenar més los gelos seus, mes he vist com se n’anava ben convençut i m’ha promès que tornaria i em premiaria abundosament pel reconfort donat.(*)
.
He vist com s’allunyava de la casa, caminant molt de pressa de cara als cims, i, per un moment - que Déu em perdoni altra vegada - he pensat que, tal vegada, qui ha perdut el seny sigui ell i qui sap si a la muntanya el recuperarà.
.
M’he fet lo senyal de la creu i me n’he tornat al catre, pensant que,
al cap i a la fi, la muntanya té tants secrets que ninú no els ha de saber tots.
I aquí em teniu, en aquest vespre de setembre, inici de la tardor, escrivint açò
i donant-ne fe.
*
Signatura de Miquel Pallarés i Sala.
*
.
(*) Els dos parents, pel que es pot saber, ja no es tornarien a veure mai més.
En Serrallonga i la Joana foren capturats prop de Santa coloma de Farners trenta-vuit dies després que Miquel Pallarés escrivís aquesta breu crònica. No se sap perquè la parella abandonà el seu refugi de Sant Segimon, on estaven segurs, per anar cap a la comarca de la Selva.
carles
“Crònica de la gelosia que vers el Montseny sentí lo famós bandoler don Joan de Serrallonga, contat per lo seu cosí, en Miquel Pallarès i Sala, veí de Viladrau.”
*
Transcripció i normalització de la grafia per Eduard Pasqual, professor d’Història Moderna a l’Universitat de Bellaterra, descobridor del manuscrit mentre preparava la seva tesi sobre els bandolers del XVII.
*
De los fets que avui mateix, vint-i-dos de setembre de mil sis cents trenta-tres, un servidor, Miquel Pallarès i Sala, crestià i veí de la parròquia de Viladrau, ha viscut i escoltat, en dóna fe per a que en lo futur hom pugui judicar lo que aquí es narra i d’aqueixos fets se’n tregui alguna ensenyança per a lo nostre poble. Que així sia.
.
Estant, doncs, un servidor a la seva casa pairal de Viladrau, enllitat per un fort dolor a la cama esquerra, aquest matí de setembre, cap a les deu, s’han sentit uns forts trucs a la porta de casa. Com que vivo sol i lo mal era ben penós no m’he mogut del catre i abans que em pogués tornar a tombar els pics s’han repetit.
L’enfadós visitant no devia saber del meu mal, puix que hi ha tornat per tercera vegada, i ja m’anava a llevar quan un nou cop, molt més estruendós i esfereïdor que el d’abans, m’ha fet veure que lo home o la bèstia havia entrat a ma casa per la força.
.
Espantat, he temut que fos algun lladre agosarat dels molts que hi ha per esta comarca, i m’he decidit a amagar sota lo llit, més, llavonses, he vist com s’obria lentament la porta de la cambra i abans que jo fes res ha aparegut en lo llindar, un homo alt i brut que, en lo primer, no he conegut i després me n’he adonat que era lo meu cosí, en Joan Sala de can Serrallonga, al que feia temps que no veia. Com que só bon crestià i los parents són los parents, encara que en Joan sigui el bandoler més famós de Catalunya, l’he fet passar cap a dins, car se’l veia moll i fatigat, i he deixat que s’assegués damunt el catre.
Li he demanat que em perdonés per no haver-lo obert de pressa, més ell no semblava fer-me cas i no deia re de re, ben serio, fins que los primers mots que ha dit han estat:
.
Miquel, ets l’únic parent en qui puc confiar; et demano que m’escoltis ja que tal vegada sigui aquest lo darrer cop que vinc a Viladrau, i no voldria morir sense treure’m del damunt una malura aquí en lo cor que no em deixa viure, i sé que tu, homo savi, ho entendràs”.
.
Han estat tan terribles les paraules seves i m’he quedat tant sorprès de sentir-lo parlar així que no he gosat dir res i amb un sol cop de cap li he fet avinent que sí, que me l’escoltava i m’he quedat a l’espera d’oir-lo, estranyat pel seu posat i pensant que era ben raro que després de tants anys de no veure’ns ara es presentés així davant meu, sense més explicació que la que acabo de referir, i sense ni demanar per mon estat actual. He pres, doncs, seient al costat seu i he deixat que s’expliqués sense interrupcions molestoses.
.
M’ha començat explicant, tot i que jo ja en sabia alguna cosa per dites que corren per lo poble, que d’alguns mesos ençà viu amistançat amb una tal Joana, viuda d’un forner de l’Empordà, i de la que n’espera un fill - que lo bon Déu els perdoni! -
M’ha contat que la seva quadrilla està desfeta i s’amaguen junts la tal Joana i ell des de lo passat estiu, en què s’hostatjaren prop del Canigó.
.
“Fou allà, Miquel”-, ha continuat ell, -“que vaig començar a sentir enyorança de la meva terra i, tot i sapiguent los perills a que m’exposava, vam tornar cap aquí passant per Girona i Olot, i ja érem, després de quinze dies de camí, a l’altura d’Espinelves que ella m’ha confessat que estava prenyada.
Jo em so posat content i li he dit que lo millor fora portar-la al santuari de Sant Segimon del Montseny, on lo frare en Jaume em coneix i també els altres ermitans, i ara és allí”
.
Ha callat, després de dir aquestes paraules, i m’ha mirat per primer cop als ulls i tot d’una m’ha agafat per els espatlles i - que Déu em perdoni -,
he hagut de sentir que em deia:
.
“La Joana està enamorada del Montseny! ”
.
M’he fet lo senyal de la creu tement que m’estava dient una blasfèmia, més ell, mig ploriquejant, ha continuat:
.
“No, Miquel, no ho està dels ermitans, d’açò n’estic ben segur, sinó del cim.
Estic gelós, molt gelós i no sé què fer…no sé què fer…”
.
Anava repetint açò darrer amb un aire tan llastimós que m’ha fet pena, i llavors m’ho ha acabat de contar. La Joana, es veu, fa dies que no menja ni parla i només té ulls per lo bosc, surt a passejar sola, s’està llargues estones mirant cap al vessant que dóna a Vic i l’altre dia que fou el primer que hi va haver boira, aquest any, fins i tot es va perdre pel camí de l’Obra Nova.
.
“Ja m’ho deia ma mare: El Montseny fa perdre el seny de les dones prenyades; i pensar que vaig ser jo qui la hi vai menar! ”, ha acabat dient.
S’ha estat un rato callat, mirant cap a la finestra d’on es veu precissament la muntanya de la que ell se’n sent gelós, i jo em só imaginat l’escena, la Joana encisada per aquells paratges, enduta per lo misteriós silenci dels cims, per la callada música de los arbres, de la vista...
.
Llavors he parlat a lo meu cosí, i açò li he dit:
.
“Joan, no t’has de preocupar més; ella no n’està pas de la muntanya, estigues-ne ben segur. Es comporta així perquè l’espera de lo vostre fill la fa ser més callada”.
.
No sé pas com ha pogut fer cas de les paraules d’un conco com jo, més, mentre jo anava parlant, intentant reconfortar-lo com bonament he pogut, he notat que es posava més dret en el seient i deixava de mirar cap a fora. Jo no tinc experiència amb les dones, més conec lo Montseny i la muntanya no fa enfollir, més sí estimar d’una forma especial. No li he dit açò exactament, per no desenfrenar més los gelos seus, mes he vist com se n’anava ben convençut i m’ha promès que tornaria i em premiaria abundosament pel reconfort donat.(*)
.
He vist com s’allunyava de la casa, caminant molt de pressa de cara als cims, i, per un moment - que Déu em perdoni altra vegada - he pensat que, tal vegada, qui ha perdut el seny sigui ell i qui sap si a la muntanya el recuperarà.
.
M’he fet lo senyal de la creu i me n’he tornat al catre, pensant que,
al cap i a la fi, la muntanya té tants secrets que ninú no els ha de saber tots.
I aquí em teniu, en aquest vespre de setembre, inici de la tardor, escrivint açò
i donant-ne fe.
*
Signatura de Miquel Pallarés i Sala.
*
.
(*) Els dos parents, pel que es pot saber, ja no es tornarien a veure mai més.
En Serrallonga i la Joana foren capturats prop de Santa coloma de Farners trenta-vuit dies després que Miquel Pallarés escrivís aquesta breu crònica. No se sap perquè la parella abandonà el seu refugi de Sant Segimon, on estaven segurs, per anar cap a la comarca de la Selva.
carles
SERRALLONGA
Al bell mig de la vall de Sau, a la riba esquerra de l'embassament, s'aixeca el puig de la Força, o de la Fossa. És un altiu penyal dibuixat per la riera de Balà i el riu Ter, al lloc on la cinglera es mes espectacular. Amagades en una balma encara s'hi troben restes del castell de Cornil.Una vegada en Serrallonga estava reunit amb els seus homes a les balmes de prop del castell. Començà una discussió entre el i un dels seus lloctinents més joves. No es posaven d'acord com s'havien de repartir els diners que obtindrien del rescat de l'ostatge que tenien tancat a la presó del castell. La discussió va anar pujant de to i el jove lloctinent li criticava el carácter autoritari que en Serrallonga tenia. Al final, el va desafiar. En Serrallonga s'aixecà de cop i traient-se la daga va respondre a la provocació. La destresa que tenia amb les armes va fer que ràpidament guanyés el combat. Amb un sol cop de daga li va tallar un dit al jove provocador. Mentre es revolcava del mal, en Serrallonga va agafar el dit sangonós i d'una revolada el tirà cingles avall. D' ença que el vistós monòlit que hi ha a sota mateix del puig de la Força se'n diu el Dit d'en Serrallonga.Una vegada la quadrilla d'en Serrallonga va anar al Sobirà, una casa de molts diners, i els amenaçà que segrestarien l'amo si no li donaven una mesura plena d'or. En Serrallonga ja sabia que aquell amo tenia tot aquell or amagat per allà a la casa. Van quedar un dia concret per complir el tracte: a canvi de la mesura d'or no segrestarien l'amo. El dia acordat es va presentar en Serrallonga i el Fadrí de Sau amb altra colla de la seva quadrilla:- Vine a buscar el que és meu. -va dir en SerrallongaVan portar la mesura tota curulla d'or; sortia or per sobre la mesura. El Fadrí de Sau anava per agafar la paga, però en SerraIlonga va treure el trabuc i passant-lo per sobre la mesura va tirar tot l'or que sobrava a terra. Va dir:- Tracte és tracte. Cadascú el que sigui seu.Els altres bandolers volien collir l'or de terra i no els ho va deixar fer; els va renyar. Després van marxar i s'anaren a repartir part del botí a les coves.Una vegada en Serrallonga va anar a una casa de pagès molt pobra, els va dir:- Heu matat porc?Els de la casa de pagès li varen contestar:- No! No n'hem pas pogut matar. Qué voleu que matem, si no tenim. res!S'hi presenta l'endemà amb dos porcs:- Teniu! Mateu porcs!Va anar a una casa de pagès rica que tenia porcs de sobres i els en va robar un parell. Després els va portar a l'altra casa.
HISTORIA DE LES GUILLERIES
Qui va ser:
Joan Serra i Ferrer, nasqué l´any 1594 a Viladrau, Osona. Fill de pagesos benestants, fou el cinquè de nou germans, quatre dels quals acabarien dedicant-se, també al Bandolerisme. Arran del seu casament, el 1618, amb Margarida Tallades, pubilla del Mas Serrallonga de Querós, de Sant Hilari Sacalm, la Selva, prengué com a cognom el nom del mas, començar a dir-se Joan de Serrallonga.
Eren temps de crisi i les necessitats econòmiques el portaran a compaginar, amb quatre dels seus germans i altres companys, les feines al camp amb petits robatoris per la zona. Fins que l´ any 1622, un veí seu, en Miquel Barfull, amb qui havia tingut alguna discussió, el denunciar. Quan foren a detenir-lo, és defensar i va poder fugir, assassinar al seu delator i, un cop fora de la llei, no l´ hi quedar més remei que dedicar-se al bandolerisme per sobreviure.
No tardà en aconseguir ser el cap de la banda de bandolers de la que també formaven part els seus germans. Alternava robatoris i segrestos amb llargues estades al seu mas, el gran coneixement del terreny el permetia escapolir-se amb facilitat de les tropes del lloctinent quan aquest l´ assetjaven.
Els primers anys d´ activitat pogué actuar amb certa impunitat, doncs l´ atenció de les autoritats es centraven principalment en la persecució de la banda dels germans Margarit, caiguts aquest l´ any 1627, agrupar les seves bandes i es convertir en el principal bandoler del país.
Durant vuit anys fou un mal son pels lloctinents Miguel de los S. de San Pedro i el Duc de Feria, però, l´ any 1630 el nou lloctinent, el Duc de Cardona, intensifica la persecució, això forçà a la seva banda a cercar refugi a l´ altre banda dels Pirineus, on foren ben rebuts pels senyors de Vivers, de Nyer i de Durban, els quals, per la condició de Nyerros que tenia la banda, es servien d´ ells a la seva conveniència.
Malgrat que pertanyia a la facció social dels Nyerros, no podem catalogar a Serrallonga de bandoler polític, però sovint eren utilitzats amb fins polítics, per executar venjances i atemptar contra enemics, a més aquesta condició els feia guanyar simpaties entre els contraris al govern de Felip IV.
Però, l´ any 1631, la gent de Serrallonga és traïda pel senyor de Durban, qui lliurar al lloctinent, a canvi de l´ aixecament de l´ empara reial sobre el lloc de Perellós, bona part de la banda, entre ells, membres d´ estacats com el Fadrí de Sau o en Jaume Malianta.
Una historia d´ amor
Amb la banda gairebé desfeta en Joan de Serrallonga es dedica a vagarejar pels Pirineus.Al Juliol de 1632, el dia de Sant Jaume, Una jove, vídua de
l moliner de Castelló d´ Empúries, en Joana Massissa de 19 anys d´ edat, és dirigeix cap al Santuari de Núria. Però, en un indret del camí, uns homes, pedrenyal en ma, l´ aturen, son en Serrallonga i els seus homes, que decideixen segrestar-la, així comença una historia d´ amor que portarà a en Serrallonga i la Joana a viure un idil•li de poc més d´ un any, en que compartiran, robatoris i fugides i conviuran fora de la llei fins que el dia 31 d´ Octubre de 1633, delatats per l´ hereu del mas Agustí de Santa Coloma de Farners, on havien cercat refugi, son fets presos
El dia 8 de Gener desprès de dies de tortura en Joan Sala i Ferrer “Joan de Serrallonga” es executat a Barcelona. La seva companya és obligada a declarar en el judici en contra seva per poder salvar la vida. A les seves entranyes porta el fruit del seu amor amb el bandoler.
Mort el Bandoler, Neix la llegenda.
Del cor de les Guilleriessortirà un gran espetecque en farà ressons de guerraa les parets de Tavertet
Des de Sau a La Cellera,des del Far al Matagalls,el trabuc d´ en Serrallongatornarà als amagatalls.
Torna, torna, Serrallonga,que l´ alzina ens cremaran,que ens arrencaran les pedres,que la terra ens robaran.
No fa massa temps, no sé si encara avui és fa, el minyons en els centres excursionistes i en els casals d´ estiu més de la ceba encara cantaven aquesta cançó d´ Esquirols.
La fama popular acumulada durant anys, les simpaties que despertava entre bona part del poble, el seu caràcter de bandoler enfrontat a un poder centralista i autoritari i a la política d´ un monarca que havia enfonsat el país en la crisi i que anys més tard portaria el principat a l´ enfrontament armat, provocant la revolta del “Corpus de Sang” i, com a conseqüència d´ aquesta, la guerra dels Segadors. Va fer que no tardessin a sortir corrandes i auques, que glossaven las seves gestes i que feren créixer i escampar la seva llegenda. Aquesta fou recollida per la literatura que ha fet arribar el seu mite fins els nostres dies. Les seves gestes, verídiques o no han fet que encara avui, en Serrallonga representi la lluita del poble contra el poder repressor.
Joan Serra i Ferrer, nasqué l´any 1594 a Viladrau, Osona. Fill de pagesos benestants, fou el cinquè de nou germans, quatre dels quals acabarien dedicant-se, també al Bandolerisme. Arran del seu casament, el 1618, amb Margarida Tallades, pubilla del Mas Serrallonga de Querós, de Sant Hilari Sacalm, la Selva, prengué com a cognom el nom del mas, començar a dir-se Joan de Serrallonga.
Eren temps de crisi i les necessitats econòmiques el portaran a compaginar, amb quatre dels seus germans i altres companys, les feines al camp amb petits robatoris per la zona. Fins que l´ any 1622, un veí seu, en Miquel Barfull, amb qui havia tingut alguna discussió, el denunciar. Quan foren a detenir-lo, és defensar i va poder fugir, assassinar al seu delator i, un cop fora de la llei, no l´ hi quedar més remei que dedicar-se al bandolerisme per sobreviure.No tardà en aconseguir ser el cap de la banda de bandolers de la que també formaven part els seus germans. Alternava robatoris i segrestos amb llargues estades al seu mas, el gran coneixement del terreny el permetia escapolir-se amb facilitat de les tropes del lloctinent quan aquest l´ assetjaven.
Els primers anys d´ activitat pogué actuar amb certa impunitat, doncs l´ atenció de les autoritats es centraven principalment en la persecució de la banda dels germans Margarit, caiguts aquest l´ any 1627, agrupar les seves bandes i es convertir en el principal bandoler del país.
Durant vuit anys fou un mal son pels lloctinents Miguel de los S. de San Pedro i el Duc de Feria, però, l´ any 1630 el nou lloctinent, el Duc de Cardona, intensifica la persecució, això forçà a la seva banda a cercar refugi a l´ altre banda dels Pirineus, on foren ben rebuts pels senyors de Vivers, de Nyer i de Durban, els quals, per la condició de Nyerros que tenia la banda, es servien d´ ells a la seva conveniència.
Malgrat que pertanyia a la facció social dels Nyerros, no podem catalogar a Serrallonga de bandoler polític, però sovint eren utilitzats amb fins polítics, per executar venjances i atemptar contra enemics, a més aquesta condició els feia guanyar simpaties entre els contraris al govern de Felip IV.
Però, l´ any 1631, la gent de Serrallonga és traïda pel senyor de Durban, qui lliurar al lloctinent, a canvi de l´ aixecament de l´ empara reial sobre el lloc de Perellós, bona part de la banda, entre ells, membres d´ estacats com el Fadrí de Sau o en Jaume Malianta.
Una historia d´ amor
Amb la banda gairebé desfeta en Joan de Serrallonga es dedica a vagarejar pels Pirineus.Al Juliol de 1632, el dia de Sant Jaume, Una jove, vídua de
l moliner de Castelló d´ Empúries, en Joana Massissa de 19 anys d´ edat, és dirigeix cap al Santuari de Núria. Però, en un indret del camí, uns homes, pedrenyal en ma, l´ aturen, son en Serrallonga i els seus homes, que decideixen segrestar-la, així comença una historia d´ amor que portarà a en Serrallonga i la Joana a viure un idil•li de poc més d´ un any, en que compartiran, robatoris i fugides i conviuran fora de la llei fins que el dia 31 d´ Octubre de 1633, delatats per l´ hereu del mas Agustí de Santa Coloma de Farners, on havien cercat refugi, son fets presosEl dia 8 de Gener desprès de dies de tortura en Joan Sala i Ferrer “Joan de Serrallonga” es executat a Barcelona. La seva companya és obligada a declarar en el judici en contra seva per poder salvar la vida. A les seves entranyes porta el fruit del seu amor amb el bandoler.
Mort el Bandoler, Neix la llegenda.
Del cor de les Guilleriessortirà un gran espetecque en farà ressons de guerraa les parets de Tavertet
Des de Sau a La Cellera,des del Far al Matagalls,el trabuc d´ en Serrallongatornarà als amagatalls.
Torna, torna, Serrallonga,que l´ alzina ens cremaran,que ens arrencaran les pedres,que la terra ens robaran.
No fa massa temps, no sé si encara avui és fa, el minyons en els centres excursionistes i en els casals d´ estiu més de la ceba encara cantaven aquesta cançó d´ Esquirols.
La fama popular acumulada durant anys, les simpaties que despertava entre bona part del poble, el seu caràcter de bandoler enfrontat a un poder centralista i autoritari i a la política d´ un monarca que havia enfonsat el país en la crisi i que anys més tard portaria el principat a l´ enfrontament armat, provocant la revolta del “Corpus de Sang” i, com a conseqüència d´ aquesta, la guerra dels Segadors. Va fer que no tardessin a sortir corrandes i auques, que glossaven las seves gestes i que feren créixer i escampar la seva llegenda. Aquesta fou recollida per la literatura que ha fet arribar el seu mite fins els nostres dies. Les seves gestes, verídiques o no han fet que encara avui, en Serrallonga representi la lluita del poble contra el poder repressor.
jueves, 10 de julio de 2008
PRESENTACIÓN
Hola, mi nombre es Carlos, hoy empiezo a crear este Blog, y espero que sea ameno, divertido y de utilidad para todas/os. Tengo 61 años y estoy jubilado. Mis gustos son la naturaleza, los deportes, y la familia.
CARLES
CARLES
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
